http://fbc.binghamton.edu/commentr.htm
183, April 1, 2006
Atac contra l’Iran: hi poden
parlar seriosament?
Des de ja fa
algun temps, he argumentat que parlar d’un atac militar estadounidenc contra
l’Iran era, en essència, una bravata, i que no podria ocórrer perquè seria
quelcom totalment irracional des del punt de vista dels EUA, més encara quan
s’hi oposa fortament la cúpula militar estadounidenca. Tanmateix, recentment, Seymour Hersh [el
periodista que va destapar les tortures a Abu Graib] va escriure un article a The
New Yorker on exposava les preocupacions i temors de la cúpula militar
estadounidenca davant la possibilitat de que un atac així estiga rondant pel
cap del president Bush. I el que es més greu, diu també que Bush, responent a
les objeccions dels seus militars, podria no descartar l’ús d’armes nuclears
tàctiques amb la finalitat de penetrar profundament als bunkers on
s’emmagatzemen enginys atòmics.
Aquest article
ha rebut una sorprenent cobertura als mitjans. Històries ben similars van
aparéixer després al Washington Post i a Associated Press. Immediatament,
el president va dir que allò era una “especulació esbojarrada”, encara que no
va dir que aquesta opció fóra impensable. Tanmateix, el titular del Foreign office (afers exteriors) de Gran Bretanya, Jack Straw, va dir que un atac
l’Iran era "inconcebible" i que els plans d’utilització d’armament
nuclear eren “completament boigs”.
Aleshores, a
qui hem de creure? És ben conegut que Hersh fa molt de temps que manté
relacions amb les figures militars de més alt càrrec i antiguitat (així com amb
els alts funcionaris de la CIA), i que té un considerable registre d’encert en
aquesta mena de prediccions. D’altra banda, l’estadística de Bush en quant a
dir la veritat en els darrers cinc anys no és massa positiva. Així, com a mínim
és obligatori que en revisem els arguments.
El perquè seria
irracional un atac d’aquesta mena –insistisc, des d’el punt de vista dels EUA
em pareix molt clar. Primer, en un moment en què l’energia dels militars estadounidencs
sembla insuficient per emprendre allò que els EUA intenten a l’Iraq i
l’Afganistan, un atac contra l’Iran forçaria encara més els recursos militars,
pot ser més enllà d’un punt de trencament.
Segon, d’acord amb totes les anàlisis que he llegit, les defenses
iranianes estan tan ben construïdes i geogràficament distribuïdes que cap atac
aeri (per massiu que fóra) no podria erradicar-les per complet. En tot cas
esdevindria un procés lent.
Després estaria
la resposta iraniana. Tot i no estar disposició de llançar enlloc els seus
propis dispositius nuclears, no és menys cert que te una forta influència en Afganistan i especialment a l’Iraq; on
l’Iran podria promoure més estralls i on un hipotètic atac podria fer que elements moderadament pro estadounidencs, com
són alguns shiís de l’Iraq,
prengueren una actitud militarment hostil.
I després està
la seqüela radiactiva. És clar que un atac així no intimidarà a aquells que
miren de desenvolupar armament nuclear, més aviat els farà accelerar-lo. L’Iran,
a més, pot moure’s ràpidament en el camp polític, i passar de ser un Estat que va mantindre certa distància
respecte dels països àrabs, a ser l’heroi del món musulmà, amb totes les
conseqüències que açò tindria en els Estats del Golf Pèrsic, l’Aràbia Saudita,
Líban, Palestina i fins i tot l’Egipte.
No ens oblidem
tampoc del petroli. La interrupció de l’abastiment del cru iranià – un
percentatge important del total mundial- segurament pujaria el preus dels
actuals ben bé 60 dòlars per barril, als 100 dòlars per barril. Açò tindrà
conseqüències difícils de predir en l’economia mundial i, per tant, també en
l’economia estadounidenca.
I els aliats? Fins
i tot la fidel, Gran Bretanya, li ha indicat de manera inequívoca als EUA que
un atac militar no els afavoriria, per més que vulguen impedir que l’Iran
adquirisca bombas atòmiques.
I finalment,
està l’impacte general sobre la posició dels EUA al món. Precisament aquesta
setmana, el think tank francés en afers exteriors, l’IRIS, va realitzar
un informe fent balanç sobre la invasió estadounidenca de l’Iraq. Es va
condirerar com "quasi catastròfica" pels EUA, doncs va resultar que
la "hiper-potència" es va veure "hiper-embolicada" i es va
tornar "hiper-impopular". Els francesos usen el prefixe
"hiper" per indicar un grau major que el prefixe "super".
En definitiva, després de tres anys de quasi catàstrofe: perquè haurien els EUA
de mirar d’empitjorar la situació?
Malgrat tot
açò, sembla que els oficials militars estadounidencs de més alt càrrec i
antiguitat estan seriosament preocupats. Hersh diu que el Joint Chiefs of Staff està considerant l’enviament d’una carta
formal d’oposició al president.
El mes passat
alguns generals retirats que van servir a l’Iraq demanaren la renúncia del
secretari Rumsfeld. El moment de fer-ho no ha pogut ser casual.
Per què,
aleshores, estan espantats aquests oficials? Hersh ens dóna una explicació.
Pensen que el president Bush te un complexe “messiànic”. Com sabem, les persones amb aquest complexe són
perilloses, especialment si controlen amb un dit armament nuclear i la
maquinària bèl·lica més forta del món.
No és
suficient? Siga quin siga el cas, amb Bush és necessari saber també quelcom
dels motius d’aquells que el rodegen
–els militaristes i els intel·lectuals neoconservadors- ,què poden estar
dient-se entre ells que contrareste tots els argument obvis en contra d’una
intervenció militar? Primer, que no ténen res a perdre. Si els EUA no hi
intervenen, l’Iran segurament tindrà
armament nuclear en algun moment, aviat. I de cap manera es resignen davant
d’aquesta perspectiva, perquè sens dubte reduirà la influència política dels
EUA a la regió. Però, paga la pena un Armagedon
per tal de no reduir la influència
estadounidenca?
Després, hi ha
qui pot pensar estrictament en termes electorals. Un atac, planejat amb temps, pot elevar els nivells de popularitat
de Bush per un temps, remoure als demòcrates més proclius a la guerra i ser
suficient per garantir una victòria republicana a les eleccions parlamentàries
de 2006 la qual cosa descartaria la idea d’una impugnació.
I després està
Israel. El govern israelià i els seus amics als EUA afirmen públicament que no
poden acceptar la idea d’un Iran atòmic i des de fa molt amenacen amb un atac aeri si calguera. El fet
de que tinguen encara menys possibilitats que els EUA d’assolir aquest
objectiu, només significa que es concentraran en fer que aquell l’assolisca. La
defensa d’Israel ha estat una preocupació primordial dels EUA, especialment de
l’administració. Per què te Israel tanta por? Pensen realment que l’Iran els
bombardejarà? Ho dubte, però ells pensen que si no són la potència militar més
potent de l’Orient Mitjà, minvarà la seua força política. I per descomptat,
tenen raó.
Aleshores,
atacaran els EUA, o no atacaran? En general,
tinc tendència a pensar que la racionalitat preval en quasi bé qualsevol
decisió política, però a voltes, no. O pot ser algunes persones tenen, no un
complexe messiànic, sinó un complexe de Sansó.
Immanuel
Wallerstein
Traducció de L’Avanç a càrrec de Jordi Caballero i
Lucas Marco.
[Copyright d'Immanuel Wallerstein, distribuït per Agence Global. Per a
drets, permisos, incloses les traduccions i la publicació en llocs no
comercials, i contacte: rights@agenceglobal.com,
1.333.686.9002 o 1.336.286.6606. És permès baixar-lo al disc, reenviar-lo
electrònicament o enviar-lo per e-mail a d'altres persones, sempre que es
mantingui l'assaig intacte i la present nota de copyright hi vagi adjunta. Per
contactar l'autor: immanuel.wallerstein@yale.edu.
Aquests cometaris, publicats quinzenalment, volen ser reflexions sobre
l'escena del món contemporani, mirada des de la perspectiva, no de la impressió
immediata, sinó a llarg termini.]
_____
Email this Commentary to a colleague
______________________________________________
Go to List of Commentaries