“Gran Bretanya i el Sistema-món Modern”

Importa actualment quelcom la Gran Bretanya? Va haver-hi un temps, no fa tant, que era l’imperi on mai es ponia el sol. Durant la Segona Guerra Mundial, Winston Churchill va dir que no s’havia convertit en primer ministre del rei per presidir la liquidació de l’imperi britànic, però poc després de ser apartat desagraïda i poc graciosament del lloc el 1945 pels votants, això va ser precisament el que van fer els seus successors. Actualment, l’imperi s’ha reduït a unes poques illes disperses (i ni tan sols molt grans), i (quina nostàlgia!) la Comunitat Britànica de Nacions ha perdut fins i tot l’adjectiu “British”.

Des de 1945, la Gran Bretanya només ha tingut dos primers ministres realment notables: la dama de ferro, Margaret Thatcher, i el campió de la tercera via, Tony Blair. Tots els altres (recorda algú els seus noms?) es van esvair en l’ombra. Ara bé, Margaret Thatcher, he d’admetre-ho, valia la pena. Però què és exactament el que va fer? Vol que se la recordi per haver estat rude amb els sindicats, però als sindicats no els ha anat bé a cap país del món occidental des dels anys 60. No es requeria la brutal hostilitat de Margaret Thatcher per reduir el seu poder. El que la història recordarà d’ella és haver destruït l’aristocràcia tory i haver recuperat les illes Malvines (una d’aquestes poques peces minúscules que sobreviuen de l’imperi).

Els tories/conservadors van néixer com a partit en la primera meitat del segle XIX. Fins a Margaret Thatcher, dos elements havien estat decisius en la seva història. Sempre havia dominat en ells l’aristocràcia britànica; i eren els inventors del conservadorisme il·lustrat. Això últim era una tècnica mitjançant la qual els conservadors es posaven al cap en la implantació del centrisme liberal i recollien com a fruit una població dòcil i el poder polític durant gairebé tot el temps. També van aconseguir preservar l’atmosfera social més feudal del món modern. Es poden veure moltes pel·lícules meravelloses que mostren com funcionava això culturalment.

Thatcher va acabar amb ambdues coses. Va llençar del poder fins l’últim aristòcrata i va entregar el partit a un grapat de grunyidors empresaris estranys i pseudoyuppies ambiciosos. El partit conservador mai tornarà a ser el mateix, ni tampoc ho serà l’aristocràcia britànica. Adéu feudalisme! I per descomptat, el conservadorisme il·lustrat és transmutat ara en la tercera via, sols que Tony Blair no és aristòcrata i no pot sortir airós.

Pel que fa a les Malvines, Margaret va mostrar que era realment dura. Va aconseguir recuperar les seves illes ( una inversió que li surt força cara al contribuent britànic, i una benedicció pels residents allà) però de pas, per a gran consternació dels Estats Units, es va endur per davant els generals argentins (quelcom pel que tots hauríem d’estar-li agraïts) i va introduir l’Argentina a la via de la desesperació en què es troba actualment. Atès que la desesperació argentina està alimentant una onada de radicalisme a tota Sud-amèrica, l’esquerra llatinoamericana pot arribar a aclamar algun dia a Margaret Thatcher com la seva heroïna sense tango (per equilibrar a Evita).

Tony Blair ha fet amb el partit laborista el que Margaret Thatcher va fer amb els conservadors. Ha liquidat totes les bases tradicionals del poder del partit, va llançar per la borda tot els seu programa (fins i tot en la versió fabiana) i es va enganxar com un cadell afalagador als Estats Units. També és cert que tots els primers ministres britànics des de 1945 s’han consolat amb la idea de mantenir una “relació especial” amb els Estats Units, però cap ha estat tan enutjosament servil com Blair, primer amb Clinton i ara amb Bush. Si Bush i Blair envaeixen l’Iraq, hom es pregunta si el partit laborista sobreviurà. Potser tornin a ocupar el centre de l’escena els liberals, o potser es produeixi una desintegració política, com a Itàlia, seguida per Lord Berlusconi d’Albion.

Així doncs, importa realment la Gran Bretanya? Per descomptat, encara compta amb algunes bases: la City, per exemple. Però quan la Gran Bretanya s’integri per fi realment a Europa no és impossible que la City simplement es traslladi a Frankfurt. O potser no. La Gran Bretanya es podria convertir en un model europeu de multiculturalisme, encara que pot haver de lluitar per aquest honor amb la seva vella rival, França. Podria florir com un centre mundial de les arts (Londres com Florència). I el fill de Diana es convertirà en un esplèndid monarca. No puc esperar a la seva boda, per no parlar de la seva coronació.

Escocesos i gal·lesos potser decideixin al cap i a la fi que no val la pena independitzar-se, encara que no apostaria per això. Jo, personalment, continuaré llegint Shakespeare.

Immanuel Wallerstein

Copyright per Immanuel Wallerstein. Tots els drets de reproducció reservats. Els Comentaris poden ser baixats al disc dur, retransmetre's electrònicament o poden ser remesos a altres via correu electrònic o penjar-se a llocs no comercials d’Internet, sempre que el text romangui íntegre i es reprodueixi la nota del copyright. Per traduir aquest text, publicar-lo en forma impresa o en qualsevol altra, inclòs llocs comercials d’Internet o extractes, dirigiu-vos directament a l’autor a (iwaller@binghamton.edu); fax: 1-607-777-4315.

Aquests Comentaris, publicats quinzenalment, intenten ser reflexions sobre l'escena mundial contemporània, tal com es dedueix dels títols dels lliuraments, però amb una perspectiva a llarg termini.